Aurélia Lassaque

Aurélia Lassaque
es poèta de lengas francesas e occitanas. En poèta cosmopolita, cor la planeta d'Euròpa a l'Inda passent per l'America del Nòrd e del Sud, d'Escandinavia, l'Indonesia e la China per donar lecturas e espectacles que maridan la poesia a la musica al cant, a la vidèo o a la dança. Sos recuèlhs Pour que chantent les salamandres e En quête d'un visage, publicats a las Edicions Bruno Doucey, son estats tradusits en mantunas lengas. Dempuèi 2019, collabòra coma scenarista pel cinèma amb lo realizator Guiseppe Schillaci. Enfin, Aurèlia Lassaca fa partida dels laureats 2019 de la Borsa de Creacion Literària d'Occitània Libre e lectura per l'escritura de son primièr roman.

Son pareguts, entre autres : “Solstice and Other poems“, Francis Boutle Publishers, London, 2012 ; “De zang van de salamanders “ , Azulpress, Maastricht, 2014. ; “שירת הסלמנדרה“, Keshev Publishing House, Tel Aviv, 2014 ; “For å la salamanderen synge“, Forlaget Oktober, Oslo, 2015 ; “Per que cantin les salamandres“, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017 ; “De Memoria Profana“, Editoral Libros del Pez Espiral, Santiago, 2019 ; “Auf dass die Salamander singen“, Verlag Hans Schiler, Berlin, 2020.  






 


Lo vièlh max


Lo vièlh Max parlava la lenga de l’estieu, dels cats magres e de las clavetas... Al calabrun, s’en anava caçar las escaravissas amb una lampa electrica. Es amb el que fumèri ma primièra cigareta, a onze. Una gitana sens filtre. Une gitane sans filtre. Disiá « Los cambaròts, son coma los parpalhòls, aquò s’aganta al lum ». A la tele parlavan de l’avaliment dels Grands Rinoceròces Blancs. Aquò lo tafurava fòrça. Aparentament èra pas al fial per las escaravissas.... Son ostal èra escur e fresc. Aviá un odor de suja e de verdura tot bèl just sortits de tèrra. Aqueles ostals qu’abrigavan daujòls me semblavan de caunas. I aviá des tresaurs a exumar de totes los cabinets. De fotografias dels sègle dètze-e-nòu dins de bóstias de caramèls amb una calèche pintrada sul tapador. De cenchas e de gmèlas de l’una o l’autra guèrra mondiala. Des canas amb de fiòlas parièras a de tubs de laboratòris que panavi d’escondons per mos juòcs alquimics. I aviá de colleccions de sagèls portant de noms de países qu’existisson pas mai. I aviá de cura-pipas e de siblets de caça. De siblets silentoses que me daissèron longtemps entrepesa. I aviá un telefon amb un disc traucat per i passar los dets. Se nos enganàvem de chifra, caliá tot reprene. Lo vièlh Max aviá fargat un cofret per jogar a las damas. Un jorn lo veguèri trichar. Aquò me donèt lo vertige pr’aquò faguèri mina de veire pas res. Quand Max es vengut mai vièlh, me metèri a jogar come se jòga mab un drollet. M’adobavi per pèrdre e l‘auplaudissiái a cada novèla victòria, amb exuberància, en tot mimar l’esbalausiment. Aimavi li dire qu’èra “redotable” amb un aire de repròchi complici, digne d’una vièlha cortesana. Puèi Max recaptava sas pèças amb lentor, de sos dets malbiaissuts e tremolants, estelats de tacas amb un sorire enigmatic que preniái per la satisfaccion de la victòria.

Crèsi ara que se vesiá pèrdre, e qu’aqueste juòc d’engana èra un biais coma un autre de se dire nòstre amor.