Olza Olzeta
« Ai començat a escriure a l'atge de 11 ans per rason d'una situacion dolorosa e, a flor e a mesura, me soi ligada a la poesia de la manièra que me conveniá lo mièlhs.»
Primièra femna espanhòla a remportar lo campionat d'Euròpa d'eslam. Primièra femna de devenir
Aeda del Poetry Slam Barcelona e del
Santako Poetry Slam. Utiliza la paraula scenica coma un otís cultural d'impacte social e de comunicacion interpersonala e intrapersonala.
En 2014, a remportat lo prèmi de poesia Gabriel Ferrater de la vila de Sant Cugat del Vallés.
En 2017, monta sus scèna dins un espaci contra-cultural del Raval. I demòra pendent qualques temps fins al moment ont se mòstra dins d'autres espacis coma de festenals (Acròbates, Elixir, Jornades Transfeministes I i II de Menorca...), musèus (CCCB, MEAM...), d'espacis socials e autogerits coma la Tabacalera a Madrid, entre autres.
En 2019, a remportat lo concors televisat
L'hereu i la pubilla del S.XXI.
Olza organiza e gerís tanben :
Expo Feria amb Flavia Cannapa (Barcelone, 2018),
III edicions amb lo Jam poètica i musical contra el capitalisme i el patriarcat (Barcelona, 2018),
Micro Abierto Prole Literaria (Barcelona, 2019),
Espai Pluripoètic Can Batlló (Barcelona, 2020) e
Finde de la posía a la Raposa i al Carrer (Barcelona, 2021).
Participa actualament amb Olga Milona al projècte
Punto de fuga (poesia) e al projècte
Estimar és de valentes amb Laura Llana (musica-poesia) e es autora de la plaqueta Despedida al Alba (2019. Los Versos desesperados).
La lutz blanca del solstici me prèsta la reminiscéncia del remembre que s’anivola entre crits acusators de traïson. Mas contunhi d’aimar la decision presa de copar los fials roges, verds e fluorescents que m’estacavan.
M’entristesís l’imperiosa necessitat de penjar amb d’espart las companhas de trencada.
Asiri aqueste escur abís reprochaire de misèrias dins lo que d’èssers plan òmes, plan blancs, plan manca de luses an optat per signar lo tractat que condemna la rèsta de l’umanitat a créisser dins un potz sens fons de vergonha, culpabilitat e foet.
Potz verenós de lo que bevon pas aqueles òmes, plan savis, plan eròis, plan tot, mas si los autres.
E grelhan de sorrires d’enfança que mascan las 5 brancas interditas qu’enròtlan las cambas de las dròllas e ont ofrisson banquet liure de lamas, silenci e misopròstol.
Comprenètz que lo silenci crema la traquèa, crèa d’infeccions e aspergís de vapor toxica lo potz que vosautres, òmes creators d’òmes, abitatz pas.
que n’es de prigond lo trauc, quinas patas tant grandas, al mai escalas la paret mai creisson las cambas ! E aital vivèm... a còps de pè.
per aquò aimi per part, del tot e amb balançadoiras, la decision presa de copar los fials roges, verds, fluorescents que m’estaquèron e amb eles crear un territòri. Un pichon e familiar territòri mieu emai foguèsse dins aqueste potz d’òmes poirits.
Un territòri pichon e familiar ont pòdi plorar per gost e per tristesa, e que siá plan.
O portar de vestits de babaròtas que s’adaptan e de còps que i a bronze e de còps que i a potz de cafè dins lo fons de la tassa. Que las bestiesas e los nonsens sián aquò, comissuras que traçan de camins.
Que los diamants sián polits. E los potons tanben. Coma tanben o deu èsser espetar de diamants sus las plaças e que la lutz que tomba sus las pèiras crèe d’arcolans miralhats dins los potons de las aimadoras de quinze patas nascudas e subreviventas del meteis potz dels òmes plan òmes.
E emai foguèsse pas qu’una botiòla cristallina al mièg d’un potz, mon pichon territòri familiar mieu, es ma subrevivéncia, mon escritura
