Olza Olzeta
« Ai començat a escriure a l'atge de 11 ans per rason d'una situacion dolorosa e, a flor e a mesura, me soi ligada a la poesia de la manièra que me conveniá lo mièlhs.»
Primièra femna espanhòla a remportar lo campionat d'Euròpa d'eslam. Primièra femna de devenir
Aeda del Poetry Slam Barcelona e del
Santako Poetry Slam. Utiliza la paraula scenica coma un otís cultural d'impacte social e de comunicacion interpersonala e intrapersonala.
En 2014, a remportat lo prèmi de poesia Gabriel Ferrater de la vila de Sant Cugat del Vallés.
En 2017, monta sus scèna dins un espaci contra-cultural del Raval. I demòra pendent qualques temps fins al moment ont se mòstra dins d'autres espacis coma de festenals (Acròbates, Elixir, Jornades Transfeministes I i II de Menorca...), musèus (CCCB, MEAM...), d'espacis socials e autogerits coma la Tabacalera a Madrid, entre autres.
En 2019, a remportat lo concors televisat
L'hereu i la pubilla del S.XXI.
Olza organiza e gerís tanben :
Expo Feria amb Flavia Cannapa (Barcelone, 2018),
III edicions amb lo Jam poètica i musical contra el capitalisme i el patriarcat (Barcelona, 2018),
Micro Abierto Prole Literaria (Barcelona, 2019),
Espai Pluripoètic Can Batlló (Barcelona, 2020) e
Finde de la posía a la Raposa i al Carrer (Barcelona, 2021).
Participa actualament amb Olga Milona al projècte
Punto de fuga (poesia) e al projècte
Estimar és de valentes amb Laura Llana (musica-poesia) e es autora de la plaqueta Despedida al Alba (2019. Los Versos desesperados).
Son a nos raubar lo feminisme
Tustam de contunh
contra de parets indestructiblas
tremolantas de paur e de fòbia
d’impassibles accèsses grisasses.
Caminòls de plomb e aurièra
qu’ofrisson d’amètlas amaras,
grotesques talhs mal podats
ont jamai tòca pas lo solelh,
e en eles engendran la vida.
Lo tropèl cavalga al tròt
entre de rius de semen e de videos.
Son a nos raubar lo feminisme.
Son a nos o raubar.
Ana, levèsses lo cap,
levariás d’auragans e de tròns
reïncarnariás Agripina.
seriás Leviatan e venjança.
Mas contunham de capitalizar la gata
contunham de nos far vestir per de mans pichonas
contunham de d’enfonsar la tèrra jos de petròli
contunham de dançar la vida en despatolhatges
De còps que i a quand espandissi la vista
la man se tiba e abraguís la tinta
un abisme sens retorn ni fons
dins aquesta afta infectada e tombada.
Sèm per la natura
un anar-tornar de gota a gota
que fa fondre lo parietal,
una alumeta que s’escantís en vertical
al mièg de l’Antartic.
Sèm per l’umanitat, per la tèrra
çò qu’es una bala en penetrar lo cap
