Olza Olzeta

"Començo a escriure als 11 anys davant d'una situació dolorasa i amb el pas del temps he anat vinculant-me a la poesia pels camins que m'he sentit més còmode."

Primera dona del territori espanyol en obtenir el campionat europeu de poetry slam. Primera dona en proclamar-se campiona de Poetry Slam Barcelona i Santako Poetry Slam. Valorada com la setena millor slammer de la historia del poetry slam del territori espanyol i tercera millor dona.

Usa la paraula escènica com a eina cultural d’impacte social i de comunicació.
Al 2014 guanya el primer premi de poesia Gabriel Ferrater de la Ciutat de Sant Cugat del Vallés.
Al 2017 puja a un escenari d’un espai contracultural del Raval. Allà resideix una temporada fins començar a aparèixer en altres espais com festivals (Acròbates, Elixir, Jornades Tranfeministes I i II de Menorca…), museus (CCCB, MEAM…), espacis sociales i d’autogestió com La Tabacalera de Madrid, Can Batlló, d’entre altres.
Al 2019 guanya el concurs televisiu L’hereu i la pubilla del S.XXI.

Organitzadora i gestora de: Expo Feria juntament amb la Flavia Cannapa (Barcelona, 2018), III edicions amb la Jam poètica i musical contra el capitalisme i el patriarcat (Barcelona, 2018), Micro Abierto Prole Literaria (Barcelona, 2019), Espai Pluripoètic Can Batlló (Barcelona, 2020) i Finde de la poesia a la Raposa i al Carrer (Barcelona, 2021).
Autora resident al projecte europeu Navegació Poetic Eurorégion (2021).

Actualmente és integrant amb l’Olga Milona del projecte Punto de fuga (poètic) i Estimar és de valentes amb la cantautora Laura Llana (músico-poètic).
Autora de la plaquette Despedida al Alba (2019. Los Versos desesperados)






 




La vergonya blanca asfaltada
continua matant i callant.
En la mar se sepulta la vida.
En el mantell d'aigua que distancia
creem tanques infranquejables,
disparem pilotes d'asfíxia,
permetem que l'aigua
penetri l'esòfag,
traspassi els seus francs,
ocupi les seves boques
i mati.
Les mateixes cunetes
que exigim alliberar pels blancs
que van ser afusellats per blancs,
són les mateixes que silenciem
en els cementiris de les muntanyes que vivim
quan els blancs continuem matant a no blancs
i no lluitem per empapussar als assassins
i no lluitem per tornar a cada assassinat
als llavis dels qui van besar els seus rostres

ja inbesables, abandonats, putrefactes.