Olza Olzeta

« Ai començat a escriure a l'atge de 11 ans per rason d'una situacion dolorosa e, a flor e a mesura, me soi ligada a la poesia de la manièra que me conveniá lo mièlhs.»

Primièra femna espanhòla a remportar lo campionat d'Euròpa d'eslam. Primièra femna de devenir Aeda del Poetry Slam Barcelona e del Santako Poetry Slam. Utiliza la paraula scenica coma un otís cultural d'impacte social e de comunicacion interpersonala e intrapersonala.
En 2014, a remportat lo prèmi de poesia Gabriel Ferrater de la vila de Sant Cugat del Vallés.
En 2017, monta sus scèna dins un espaci contra-cultural del Raval. I demòra pendent qualques temps fins al moment ont se mòstra dins d'autres espacis coma de festenals (Acròbates, Elixir, Jornades Transfeministes I i II de Menorca...), musèus (CCCB, MEAM...), d'espacis socials e autogerits coma la Tabacalera a Madrid, entre autres.
En 2019, a remportat lo concors televisat L'hereu i la pubilla del S.XXI.

Olza organiza e gerís tanben : Expo Feria amb Flavia Cannapa (Barcelone, 2018), III edicions amb lo Jam poètica i musical contra el capitalisme i el patriarcat (Barcelona, 2018), Micro Abierto Prole Literaria (Barcelona, 2019), Espai Pluripoètic Can Batlló (Barcelona, 2020) e Finde de la posía a la Raposa i al Carrer (Barcelona, 2021).

Participa actualament amb Olga Milona al projècte Punto de fuga (poesia) e al projècte Estimar és de valentes amb Laura Llana (musica-poesia) e es autora de la plaqueta Despedida al Alba (2019. Los Versos desesperados).






 




LA FAUTA, TIEUNA, O ÈRA PAS.


Ièr te’n trachères.
La fauta èra pas tieuna.
Agotada, ne soi agotada - me disiás ièr - d'aqueste estofament que copa l'arma. Alassada d'aqueste dòl que, de longa, m'acompanha. Soi pas faita per que tota l’aiga tenga ermetica dins mas mans e encara mens per que me daissen pas causir la font d’ont raja l’aiga. Mas la responsabilitat es mieuna. La fauta es mieuna. Mieuna e d'aquestas lagremas que l’impoténcia espleita e esposca e taca la mieuna ombra. E per aquò me senhalan. E m’acusan. E me dison fòla. E aital vivèm, aital vivèm, aital vivèm...
Se desrevelhar amb un sorrire en forma de granada
e una esquina que retrona.
Se desrevelhar amb las parpèlas tombadas
las persianas copadas
e un roge malaut
dins lo blanc del lengatge.

Se desrevelhar amb lo pols que desfisa la gravetat
e una enveja ponhenta
de pausar sus de lençòls
abraçant un ventre que germena
emai la legitimitat de la flor,
emai la legitimitat foguèsse mòrta...

Ara los caps de mos dits
percorron de desèrts e d’oasis sens aiga
après aver escapat del mantèl cobèrt
e aver pintrat amb lo roge de l’abséncia
la subrevivéncia.

La meteissa abandonada al maltracte
del silenci e de sos brams,
al sòtol ont s’acusa pas,
ni i a pas de justícia, ni se crida pas,
per que cala.

Dins aqueste sòtol :
gelat
negre
e fred...

Dins aqueste sòtol se trobavan
dedals, fials e agulhas
mas ni los unes servissián de còrda
sens se copar
ni las autras per plantar dins l’utèr
e l’esquiçar.

Ieu agantèri mas cavilhas amb fòrça
e daissèri mas popas de dits en tatoatges
fauta, mesprètz, mòrt programada
pluma sens tinta, balon crebat.

Enrasiguèri amb sang mos coides
respirèri, respirèri lent e pausadament
e encara aital tornava a la reminiscéncia
ton òdi arribant a mon estomac,
ma cleméncia calada dins de lagremas,
lo martelatge de las segondas
que pican constantas e precisas
las agulhas d’un relòtge etèrne.

Non. I a pas de potinga que tire la pudor.

Agotada, ne soi agotada - me disiás ièr - d'aqueste estofament que copa l'arma. Alassada d'aqueste dòl que, de longa, m'acompanha. Soi pas faita per que tota l’aiga tenga ermetica dins mas mans e encara mens per que me daissen pas causir la font d’ont raja l’aiga. Mas la responsabilitat es mieuna. La fauta es mieuna. Mieuna e d'aquestas lagremas que l’impoténcia espleita e esposca e taca la mieuna ombra. E per aquò me senhalan. E m’acusan. E me dison fòla. E aital vivèm, aital vivèm, aital vivèm...

Ièr te’n trachères.
La fauta, tieuna, o èra pas.
E coma me’n regaudissi, companha.