Aurelia Lassaque
L'home del banc
Cada vespre, quan tornava de l’institut, entreveia un home a través del vidre del cotxe. Assegut al seu banc, semblava vigilar els plàtans com si esperés que un matí haguessin canviat de lloc. El cotxe sempre passava massa ràpid. Jo anava asseguda al darrere sense ningú que em pogués veure observar aquell home com si mirés un quadre. Sense pudor, amb curiositat.
Era el meu ritual de la tornada. Hi havia altres rituals, sens dubte massa nombrosos, com tornar a baixar tots els graons de tres en tres un cop arribada al capdamunt. També hi havia el telèfon. No podia sonar més de quatre vegades. Si no... si no, no sé.
Una tarda de maig, el sol era blanc, no tenia classe. Vaig baixar al parc. L’home del banc era allà, fumant picadura. Mai m’hauria pensat que hi seria tan d’hora. Vaig anar de dret cap a ell, amb una cigarreta a la mà. Li vaig demanar foc. Em va allargar un encenedor. Hi havia una mena d’esclat de vidre en cadascun dels seus iris. Li mancava un dit a la mà dreta. Em moria de curiositat. Però aquesta vegada el quadre era viu i em mirava. Em va dir: «Se’l va cruspir la màquina».
Em va parlar de la fàbrica, el serrill que es queda enganxat al cap, incrustat a les ungles. Els ulls que ploren. I la màquina que se li va cruspir el dit. Li vaig demanar d’on venia, em va respondre «Alger». No era el sentit de la meva pregunta, li vaig dir «però on, aquí?». Llavors va assenyalar en una direcció mentre aclucava els ulls. Però per aquella banda només hi havia el riu. Amb un temps clar i humit, a l’horitzó, es podien veure els Pirineus. Des d’allà on ens trobàvem, traçant una línia recta, més enllà de les muntanyes hi havia Barcelona, l’illa de Mallorca i Alger. No em vaig atrevir a insistir.
Aquell vespre, com tots els altres vespres des de feia tres anys, vaig girar el cap per entreveure’l en passar amb el cotxe. Em feia por que no hi fos, que la nostra trobada hagués desbaratat l’equilibri sagrat de la realitat. Però encara estava assegut al seu banc. Vaig alçar la mà discretament, com per saludar-lo per dins. Però ell em va fer un gest amb els quatre dits, ample i amical.
Em veia, sempre m’havia vist...
Jo era La noia del cotxe i formàvem part d’un mateix món.
Cada vespre, quan tornava de l’institut, entreveia un home a través del vidre del cotxe. Assegut al seu banc, semblava vigilar els plàtans com si esperés que un matí haguessin canviat de lloc. El cotxe sempre passava massa ràpid. Jo anava asseguda al darrere sense ningú que em pogués veure observar aquell home com si mirés un quadre. Sense pudor, amb curiositat.
Era el meu ritual de la tornada. Hi havia altres rituals, sens dubte massa nombrosos, com tornar a baixar tots els graons de tres en tres un cop arribada al capdamunt. També hi havia el telèfon. No podia sonar més de quatre vegades. Si no... si no, no sé.
Una tarda de maig, el sol era blanc, no tenia classe. Vaig baixar al parc. L’home del banc era allà, fumant picadura. Mai m’hauria pensat que hi seria tan d’hora. Vaig anar de dret cap a ell, amb una cigarreta a la mà. Li vaig demanar foc. Em va allargar un encenedor. Hi havia una mena d’esclat de vidre en cadascun dels seus iris. Li mancava un dit a la mà dreta. Em moria de curiositat. Però aquesta vegada el quadre era viu i em mirava. Em va dir: «Se’l va cruspir la màquina».
Em va parlar de la fàbrica, el serrill que es queda enganxat al cap, incrustat a les ungles. Els ulls que ploren. I la màquina que se li va cruspir el dit. Li vaig demanar d’on venia, em va respondre «Alger». No era el sentit de la meva pregunta, li vaig dir «però on, aquí?». Llavors va assenyalar en una direcció mentre aclucava els ulls. Però per aquella banda només hi havia el riu. Amb un temps clar i humit, a l’horitzó, es podien veure els Pirineus. Des d’allà on ens trobàvem, traçant una línia recta, més enllà de les muntanyes hi havia Barcelona, l’illa de Mallorca i Alger. No em vaig atrevir a insistir.
Aquell vespre, com tots els altres vespres des de feia tres anys, vaig girar el cap per entreveure’l en passar amb el cotxe. Em feia por que no hi fos, que la nostra trobada hagués desbaratat l’equilibri sagrat de la realitat. Però encara estava assegut al seu banc. Vaig alçar la mà discretament, com per saludar-lo per dins. Però ell em va fer un gest amb els quatre dits, ample i amical.
Em veia, sempre m’havia vist...
Jo era La noia del cotxe i formàvem part d’un mateix món.