Aurélia Lassaque és poeta en llengua francesa i occitana. Com a poeta cosmopolita, ha recorregut el planeta des d’Europa fins a l’Índia, tot passant per Amèrica del Nord i del Sud, Escandinàvia i la Xina, per oferir lectures i espectacles on es combinen la poesia amb la música, el cant, el vídeo o la dansa. Els seus reculls
Pour que chantent les salamandres i
En quête d’un visage, publicats per les Editions Bruno Doucey, han estat traduïts en diverses llengües. Des de 2019, col·labora com a guionista de cinema amb el director Giuseppe Schillaci. Així mateix, Aurélia Lassaque va ser guardonada el 2019 amb la beca de creació literària d’Occitanie Livre et Lecture per a l’escriptura de la seva primera novel·la.
Han aparegut, entre d’altres:
Solstice and Other poems, Francis Boutle Publishers, London, 2012;
De zang van de salamanders, Azulpress, Maastricht, 2014;
שירת הסלמנדרה, Keshev Publishing House, Tel Aviv, 2014;
For å la salamanderen synge, Forlaget Oktober, Oslo, 2015;
Perquè cantin les salamandres, LaBreu Edicions, Barcelona, 2017;
De Memoria Profana, Editoral Libros del Pez Espiral, Santiago, 2019;
Auf dass die Salamander singen, Verlag Hans Schiler, Berlin, 2020.
El vell Max
El vell Max parlava la llengua de l’estiu, dels gats magres i les sargantanes... Al capvespre, sortia a caçar crancs de riu amb un llum elèctric. Va ser amb ell que vaig fumar la primera cigarreta, amb onze anys. Una Gitane sense filtre. Ell deia «Los cambaròts, son coma los parpalhòls, aquò s’aganta al lum»,
Els crancs de riu són com les papallones, se’ls atrapa amb la llum. A la tele parlaven de l’extinció dels grans rinoceronts blancs. Allò l’inquietava molt. Pel que feia als crancs de riu no semblava estar-ne al cas... Casa seva era fosca i fresca. Feia olor de sutge i de llegums acabats de brollar del terra. Aquestes cases antigues que donaven aixopluc als vells em semblaven coves. Hi havia tresors a exhumar de tots els armaris. Fotografies del dinou en capses de caramels amb una calessa pintada a la tapa. Cinturons i binocles de l’una o l’altra guerra mundial. Canyes amb flascons semblants a tubs d’assaig que jo furtava d’amagat per als meus jocs alquímics. Hi havia col·leccions de segells que duien noms de països que ja no existeixen. Hi havia escurapipes i xiulets de caça. Xiulets silenciosos que durant molt de temps em van deixar perplexa. Hi havia un telèfon amb una rodeta i forats per als dits. Si t’equivocaves de número calia començar de cap i de nou. El vell Max havia construït un cofret per jugar a dames. Un dia vaig enxampar-lo fent trampes. Em va donar vertigen però vaig fer com si no hagués vist res. Quan en Max va envellir molt, vaig començar a jugar com es juga amb una criatura. M’ho manegava per perdre i l’aplaudia a cada nova victòria, amb exuberància, mostrant-me embadalida. M’agradava dir-li que era «temible» amb cara de retret còmplice, digna d’una vella cortesana. Tot seguit en Max desava les peces amb lentitud, amb aquells dits maldestres i tremolosos, tatxonats de taques, amb un somriure enigmàtic que jo veia com la satisfacció de la victòria.
Ara em sembla que ell s’adonava que perdia, i que aquelles martingales eren una manera com una altra de dir-nos el nostre amor.