LA CULPA, TEVA, NO ERA.


Ahir te’n vas adonar.
La culpa no era teva.

Esgotada,
n'estic esgotada

-em deies ahir

d'aquest ofec
que destrossa l'ànima.
Cansada d'aquest dol
que, constant, m'acompanya.

No estic feta
perquè tota l'aigua
es contingui hermètica
a les meves mans

i molt menys,

perquè no em deixin escollir
la font d'on raja l'aigua.

Però la responsabilitat és meva.
La culpa és meva.
Meva i d'aquest plor
que la impotència explota
i esquitxa i taca la meva ombra.

I per això m’assenyalen.
I em culpen. I em diuen boja.

I així vivim, així vivim, així vivim...
...
Despertar amb un somriure
en forma de granada
i una esquena que retrona.

Despertar amb les parpelles caigudes
les persianes trencades
i un roig decrèpit
en el blanc del llenguatge.

Despertar amb el pols
desafiant a la gravetat
i unes ganes esquinçadores
de posar sobre uns llençols
abraçant un ventre que germina
encara que la legitimitat de la flor,
encara que la legitimitat si és morta...

Ara el ventre dels meus dits
recorre deserts i oasis sense aigua
després d'escapar del mantell cobert
i pintar amb el vermell de l'absència

la supervivència.

La mateixa abandonada al maltractament
del silenci i dels seus crits,
a les golfes on no es culpa,
ni hi ha justícia, ni es clama,
perquè es calla.

En aquelles golfes
gèlides
fosques
i fredes...

En aquelles golfes se situaven
dèdals, fils i agulles
però ni uns servien per a soga
sense trencar-se
ni altres per a clavar-los l'úter
i estripar-lo.

Jo vaig agafar els turmells amb força
i vaig deixar les falanges com a tatuatges

culpa, menyspreu, mort programada
ploma sense tinta, pilota punxada.

Vaig arrelar amb sang els meus colzes
vaig respirar, vaig respirar lent i pausat
i encara així, tornava a la reminiscència
el teu odi arribant al meu estómac,
la meva clemència callada en llàgrimes,
el martelleig dels segons
colpejant constants i precisos
les manetes d'un etern rellotge.

No. No hi ha químic que arrenqui el trauma.

Esgotada,
n'estic esgotada

-em deies ahir-

d'aquest ofec
que destrossa l'ànima.
Cansada d'aquest dol
que, constant, m'acompanya.

No estic feta
perquè tota l'aigua
es contingui hermètica
a les meves mans

i molt menys,

perquè no em deixin escollir
la font d'on raja l'aigua.

Però la responsabilitat és meva.
La culpa és meva.
Meva i d'aquest plor
que la impotència explota
i esquitxa i taca la meva ombra.

I per això m’assenyalen.
I em culpen. I em diuen boja.

I així vivim, així vivim, així vivim...

Ahir te'n vas adonar.
La culpa, teva, no era.
I com me n'alegro, companya.