LA CULPA, TUYA, NO ERA.

Ahir te'n vas adonar.

La culpa no era teva.

Esgotada, n'estic esgotada -em deies ahir- d'aquest ofec que destrossa l'ànima. Cansada d'aquest dol que, constant, m'acompanya. No estic feta perquè tota l'aigua es contingui hermètica a les meves mans i molt menys, perquè no em deixin escollir la font d'on raja l'aigua. Però la responsabilitat és meva. La culpa és meva. Meva i d'aquest plor que la impotència explota i esquitxa i taca la meva sombra. I per això em senyalen. I em culpen. I em diuen boja. I així vivim, així vivim, així vivim...

Despertar con una sonrisa en forma de granada
y una espalda que retruena.

Despertar con los párpados caídos
las persianas rotas
y un rojo enfermo
en el blanco del lenguaje.

Despertar con el pulso desafiando a la gravedad
y unas ganas desgarradoras
de posar sobre unas sábanas
abrazando un vientre que germina
aunque la legitimidad de la flor,
aunque la legitimidad si es muerta...

Ahora las yemas de mis dedos
recorren desiertos y oasis sin agua
tras escapar del manto cubierto
y pintar con el rojo de la ausencia
la supervivencia.

La misma abandonada al maltrato
del silencio y de sus gritos,
al sótano dónde no se culpa,
ni hay justicia, rrni se clama,
porque calla.

En ese sótano:
gélido
negro
y frío...

En ese sótano se ubicaban
dédalos, hilos y agujas
pero ni unos servían para soga
sin romperse
ni otros para clavar en el útero
y desgarrarlo.

Yo agarré mis tobillos con fuerza
y dejé mis yemas como tatuajes
culpa, desprecio, muerte programada
pluma sin tinta, balón pinchado.

Enraicé con sangre mis codos
respiré, respiré lento y pausado
y aún así regresaba a la reminiscencia
tu odio llegando a mi estómago,
mi clemencia callada en lágrimas,
el martilleo de los segundos
golpeando constantes y precisos
las manecillas de un eterno reloj.

No. no hay químico que arranqué el recato.

Esgotada, n'estic esgotada -em deies ahir- d'aquest ofec que destrossa l'ànima. Cansada d'aquest dol que, constant, m'acompanya. No estic feta perquè tota l'aigua es contingui hermètica a les meves mans i molt menys, em deixin escollir la font d'on raja l'aigua. Però la responsabilitat és meva. La culpa és meva. Meva i d'aquest plor que la impotència explota i esquitxa i taca la meva sombra. I per això em senyalen. I em culpen. I em diuen boja. I així vivim, així vivim, així vivim...

Ahir te'n vas adonar.
La culpa, teva, no era.
I com me n'alegro, companya.