Vaig cridar al segle tercer


vaig cridar al segle tercer
sobre els infinits espais de pedra
vaig cridar tant alt
que el temps s’ha gelat
i l’onada del meu terror
esqueixà l’extensió mineral
en un ram de roques en plors

era l’Edat dels oms dels àlbers
que miraven amb majestuositat
el nen jo despertant-se
del més profund fracàs
a la vista dels cossos perduts
que flotaven en un cel
desinteressat per tal
tecnologia

…

humà vertader
humà de cristall
bastir somnis
al ciment pesat
de la vida
fer-se cabanetes
amb les paraules
guixos nascuts de ferides
per mirar l’alba
darrere de les crestes de Creta
humà mineral

…
a la vora de la desesperació
hi ha una petxina de nacre

el caminant perdut
li dona la seva respiració

així neixen els Homes
renovat.