Barcelona zona franca


Ahir el meu amic dramaturg, fill d’un gran compositor, em parlava de la tesi que acaba d’enllestir sobre el besavi de la seva dona, el primer dels romàntics. Avui una altra amiga em parla del seu pare advocat i escultor alhora que fa lliscar la mà amb un gest gairebé desdenyós sobre la línia que separa els blaus del cel i el mar. La qual cosa em fa creure obscurament que el seu avi també va modelar aquell horitzó. Per què tots els catalans tenen un oncle o una àvia que pintava o era poeta?

      Vam anar al peu d’un hotel de luxe. Un gratacels en forma de vaixell. No ens vam atrevir a entrar-hi. Ens vam quedar al llindar, amb els ulls clucs, posant en perill les cervicals per veure com la cúspide esventrava els núvols. Els seus milers de vidres reflectien el mar obstinadament. Havia oblidat l’olor del iode, vaig treure’m la mascareta, tant era morir a la vora del mar. A l’horitzó, desenes de veles espurnejants es precipitaven cap a l’oest. Ella em va parlar d’un home amb nom basc. Vaig pensar en l’únic rinoceront blanc que vaig trobar. S’estava a uns pocs centenars de metres d’allà, uns mesos abans. Un plafó indicava que era vell i malalt. Duia un nom de circ. La meva amiga encara pensava en el seu basc. Jo era en alguna banda del desert alliberant centenars d’animals salvatges.

     Una mica abans, aquell matí, ella m’havia dit «tu ets una mica bruixa». No vaig dir que no. Quan vam tornar a la platja, es va quedar clavada davant d’un home amb una cabellera grisa que plegava una vela, amb la granota lluent de la sal i l’aigua. La vaig sentir murmurar alguna cosa. Va avançar-se. Va tornar a murmurar cada vegada més fort fins que l’home es va sobresaltar. Era el seu basc, vint anys després. Vaig fer un pas enrere, com incrèdula davant d’un nou sortilegi.