Olza Olzeta





La llum blanca del solstici
em presta la reminiscència del record
que s'ennuvola entre crits acusadors de traïció.

Però jo continuo estimant la decisió de trencar
les cordes roges, verdes i fluorescents que em lligaven.

M'entristeix la imperiosa necessitat
de crucificar a les companyes de trinxera.

M'avorreix aquest fosc abisme retractor de misèries
en el qual éssers molt homes, molt blancs,
molt falta de llums han optat per signar
el tractat que condemna a la resta de la humanitat
a créixer en un pou sense fons de vergonya, culpa i flagel.

Pou retractat del qual no beuen aquests homes
molt entenimentats, molt herois,
molt bons, però si la resta.

I germinen somriures d'infància
que emmascaren les branques prohibides,
que enrosquen les cames de nenes,
i on ofereixen banquet lliure
de fulles, silenci i misoprostol.

Entenguin que el silenci crema a la tràquea,
crea infeccions i gasifica de tòxics el pou
que vostès, homes creadors
d'homes, no habiteu.

Que profund és el buit,
quines potes més llargues,
com més escales el mur
més creixen les cames!

I així vivim.
A puntades.

Per això estimo en part,
per complet i amb gronxadors,

la decisió presa de trencar fils vermells,
verds i fluorescents que em lligaven
i amb ells crear un territori.

Un petit i casolà territori meu
encara estar dins d'aquest pou
d'homes putrefactes.

Un territori petit i casolà
on pugui plorar-se per gust i per trist,
i que estigui bé.

O implicar vestits de paneroles
que s'emmotllen i a vegades bronze
i a vegades sons de cafè en el fons de la tassa.

Que les ximpleries i els contrasentits
siguin això, comissures traçant camins.

Que els diamants siguin bonics.
I que els petons també ho siguin.

Com també ha de ser-ho
rebentar diamants a les places
i que la llum incidint en les pedres
creï arcs de Sant Martí reflectits
en els petons de les amants de quinze potes
nascudes i supervivents del mateix pou
dels homes molt bons i molt homes.

I encara que només sigui una bombolla cristal·lina
enmig d'un pou. El meu petit territori. Aquest ximple
i abstracte territori meu, és la meva supervivència,
és la meva història, és la meva escriptura i, a vegades,
també és el meu silenci.