Olza Olzeta
"Començo a escriure als 11 anys davant d'una situació dolorasa i amb el pas del temps he anat vinculant-me a la poesia pels camins que m'he sentit més còmode."
Primera dona del territori espanyol en obtenir el campionat europeu de poetry slam. Primera dona en proclamar-se campiona de
Poetry Slam Barcelona i
Santako Poetry Slam. Valorada com la setena millor slammer de la historia del poetry slam del territori espanyol i tercera millor dona.
Usa la paraula escènica com a eina cultural d’impacte social i de comunicació.
Al 2014 guanya el primer premi de poesia Gabriel Ferrater de la Ciutat de Sant Cugat del Vallés.
Al 2017 puja a un escenari d’un espai contracultural del Raval. Allà resideix una temporada fins començar a aparèixer en altres espais com festivals (Acròbates, Elixir, Jornades Tranfeministes I i II de Menorca…), museus (CCCB, MEAM…), espacis sociales i d’autogestió com La Tabacalera de Madrid, Can Batlló, d’entre altres.
Al 2019 guanya el concurs televisiu
L’hereu i la pubilla del S.XXI.
Organitzadora i gestora de:
Expo Feria juntament amb la Flavia Cannapa (Barcelona, 2018),
III edicions amb la Jam poètica i musical contra el capitalisme i el patriarcat (Barcelona, 2018),
Micro Abierto Prole Literaria (Barcelona, 2019),
Espai Pluripoètic Can Batlló (Barcelona, 2020) i
Finde de la poesia a la Raposa i al Carrer (Barcelona, 2021).
Autora resident al projecte europeu Navegació Poetic Eurorégion (2021).
Actualmente és integrant amb l’Olga Milona del projecte
Punto de fuga (poètic) i
Estimar és de valentes amb la cantautora Laura Llana (músico-poètic).
Autora de la plaquette Despedida al Alba (2019. Los Versos desesperados)
LA CULPA, TEVA, NO ERA.
Ahir te’n vas adonar.
La culpa no era teva.
Esgotada,
n'estic esgotada
-em deies ahir
d'aquest ofec
que destrossa l'ànima.
Cansada d'aquest dol
que, constant, m'acompanya.
No estic feta
perquè tota l'aigua
es contingui hermètica
a les meves mans
i molt menys,
perquè no em deixin escollir
la font d'on raja l'aigua.
Però la responsabilitat és meva.
La culpa és meva.
Meva i d'aquest plor
que la impotència explota
i esquitxa i taca la meva ombra.
I per això m’assenyalen.
I em culpen. I em diuen boja.
I així vivim, així vivim, així vivim...
...
Despertar amb un somriure
en forma de granada
i una esquena que retrona.
Despertar amb les parpelles caigudes
les persianes trencades
i un roig decrèpit
en el blanc del llenguatge.
Despertar amb el pols
desafiant a la gravetat
i unes ganes esquinçadores
de posar sobre uns llençols
abraçant un ventre que germina
encara que la legitimitat de la flor,
encara que la legitimitat si és morta...
Ara el ventre dels meus dits
recorre deserts i oasis sense aigua
després d'escapar del mantell cobert
i pintar amb el vermell de l'absència
la supervivència.
La mateixa abandonada al maltractament
del silenci i dels seus crits,
a les golfes on no es culpa,
ni hi ha justícia, ni es clama,
perquè es calla.
En aquelles golfes
gèlides
fosques
i fredes...
En aquelles golfes se situaven
dèdals, fils i agulles
però ni uns servien per a soga
sense trencar-se
ni altres per a clavar-los l'úter
i estripar-lo.
Jo vaig agafar els turmells amb força
i vaig deixar les falanges com a tatuatges
culpa, menyspreu, mort programada
ploma sense tinta, pilota punxada.
Vaig arrelar amb sang els meus colzes
vaig respirar, vaig respirar lent i pausat
i encara així, tornava a la reminiscència
el teu odi arribant al meu estómac,
la meva clemència callada en llàgrimes,
el martelleig dels segons
colpejant constants i precisos
les manetes d'un etern rellotge.
No. No hi ha químic que arrenqui el trauma.
Esgotada,
n'estic esgotada
-em deies ahir-
d'aquest ofec
que destrossa l'ànima.
Cansada d'aquest dol
que, constant, m'acompanya.
No estic feta
perquè tota l'aigua
es contingui hermètica
a les meves mans
i molt menys,
perquè no em deixin escollir
la font d'on raja l'aigua.
Però la responsabilitat és meva.
La culpa és meva.
Meva i d'aquest plor
que la impotència explota
i esquitxa i taca la meva ombra.
I per això m’assenyalen.
I em culpen. I em diuen boja.
I així vivim, així vivim, així vivim...
Ahir te'n vas adonar.
La culpa, teva, no era.
I com me n'alegro, companya.