La copa de conyac dins la mà
i el cul d’un puro fort entre les dents.
Això és la clau de tot,
                    del seny dels homes,
i de la veritat que just ho és
quan brolla dels seus llavis.

És aquesta
la clau de la victòria.

Pagar la copa amb un bitllet lluent
i seure a un altre bar, i una altra copa
i un altre puret fort a la rotllada.

Les seves mans que ja han perdut l’escorça
s’ho miren en silenci,
com qui no enyora el call dels dematins
d’anar a escometre l’arbre amb un bastó.

Un arbre sense nom
que un temps era ametller
que avui només és arbre i que encatifa
amb blanc de llàgrima el febrer
i espera l’envestida del buldòzer.

Això és la clau de tot, de la victòria
de pagar un altre beure a la rotllada
i de la veritat, del seny, del poble;
La cendra als calls dels homes
un dia rere un altre,
un arbre i un altre arbre...