La vergonya blanca asfaltada
continua matant i callant.
En la mar se sepulta la vida.
En el mantell d'aigua que distancia
creem tanques infranquejables,
disparem pilotes d'asfíxia,
permetem que l'aigua
penetri l'esòfag,
traspassi els seus francs,
ocupi les seves boques
i mati.
Les mateixes cunetes
que exigim alliberar pels blancs
que van ser afusellats per blancs,
són les mateixes que silenciem
en els cementiris de les muntanyes que vivim
quan els blancs continuem matant a no blancs
i no lluitem per empapussar als assassins
i no lluitem per tornar a cada assassinat
als llavis dels qui van besar els seus rostres

ja inbesables, abandonats, putrefactes.