Text de xoc (el que diu que deia l’antiga dona llardó)


Les profanacions de tombes em fan menys efecte que aquesta recent revelació:
La comercialització i l’ús, per a testos de xoc en la indústria automobilística, dels cadàvers d’aquells i aquelles que van donar generosament la seva despulla a la ciència.
900 el cos sencer; 400 euros la part.
La idea d’un mort o d’una morta propulsats a gran velocitat contra un obstacle deixondeix la meva pròpia carn anestesiada. Em visualitzo en el lloc del conductor, anant a tot drap com una tarada, amb un perfil verdós al meu costat. En aquest vehicle-tomba totes dues som dones i no ens fa por el perill.
El nostre cos ja no ens pertany. Des de fa molt de temps.
Ens ha pertangut mai?
Quan ens proposen, d’adolescents, un refresc o cigarretes a canvi de mamades, simplement perquè duem el famós vestidet negre corresponent!
Deixem de culpar el vestit, preguntem la marca dels cigarros; les coses evolucionen!
Quan un veí es fa una palla damunt nostre perquè ens ha ajudat a dur un moble, repetim-nos que és bo sentir-se desitjada. (oda a Catherine Deneuve)
Quan un metge que consultem per una otitis ens fa una exploració integral dels pits, en comptes de proferir l’esgotador lament victimista, alegrem-nos d’aquesta atenció preventiva, encara que tinguem menys de 30 anys.
L’última broma que em va fer realment gràcia és la història del comare.
És la història d’un llevador que entafora el puny a les entranyes d’un dona embarassada. Per quan ella se n’adona, comprèn i reconeix que es tractava d’una violació, a ell ja l’han condemnat a 11 anys de presó ferma gràcies al col·lectiu de les dotzenes d’altres víctimes!
L’última amiga que em va fer riure és la que em va preguntar per què havia triat un home i no una dona per fer el seguiment del meu embaràs.
Ens van dir que alliberéssim la paraula; encara ens calen interlocutors. Els xerraires són multitud i, l’escolta, rara. Les pantalles pampalluguegen senyals de vergonya. Les xarxes ja no s’inflamen, implosionen, carregades de confessions demolidores, de rastres de sang.
En el fons sempre en quedarà alguna que calli.
Per tant. Vaig callar. Vaig denigrar el feminisme, em vaig alçar contra les femelles histèriques que abominaven del mascle amb lladrucs d’odi. SÍ...
Vaig requerir totes les meves forces virils per guardar-me els secrets i emmordassar les qui m’empenyien a dir. SÍ! És cert. Però el meu cos, noies, el meu cos.
Quan l’AR320 de la German Air Wings va desaparèixer dels radars, el meu cos va saber. El meu cos sempre havia sabut, jo no l’escoltava.
Va saber que el pilot suïcida havia precipitat l’avió, els passatgers i a si mateix contra els escarpaments alpins.
Va saber que, als anys 2000, un conductor boig va lligar el seu destí funest al meu i va estar a punt de de matar-me. En lloc de la morta que jo era.
Encara tinc una marca del logo Renault de la guantera entre les dues celles.
He entès la insistència del policia que volia que denunciés: les marques dels pneumàtics, rectes, contra el mur, a 150.
No he entès per què els bombers que em van recollir en coma van demanar que presentés un test de la SIDA.
El meu cos es va arrapar a la notícia del pilot d’avió depressiu per trasbalsar el meu cervell.
Avui, amb l’escàndol dels cadàvers del temple de l’Anatomia francesa, torno a reviure les escenes.
El meu cos, a disposició des de la pubertat, avui està empresonat per sempre en un cotxe taüt que circula a gran velocitat cap al xoc, una vegada i una altra, i una altra, i encara una altra, i una altra,
Fins que s’acabi tot.